Parlem sobre un dels poemes que introdueix l'identitat nacionalista catalana. Joan Maragall va ser un dels precursors d'aquest moviment polític i va plasmar aquest sentiment al paper. Aquesta poesia és una de les més conegudes de l'autor. Se'l considera un dels pares de la poesia catalana modernista. Va nèixer l'any 1860 a Barcelona i va morir l'any 1911, també a la capital catalana.
És coetani amb autors com Costa i Llovera, Josep Alcover i Josep Carner. Estem en el Noucentisme i el Modernisme literari.
Aquest poema està extret de l' Antologia de poesia catalana de l'editorial Grup 62.
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, 1898
Com ja he dit abans, es tracta d'un poema nacionalista. Ens situem a finals del S.XIX, on Espanya perd Cuba i Filipines (1898). Maragall li diu a Espanya que ell parla en una llengua "no castellana", o sigui la catalana. S'indigna pel nombre tan alt de persones que moren per "la glòria" de la pàtria i dóna importancia a la sang que "dóna vida" i si "és vessada" els seus progenitors aniran decaient. Ho relata com si fos un parricidi on Espanya es satisfà "dels morts i dels funerals". A més, el país "deixa que els seus fills marxin cap a l'atzar, on moriran" i també fa numeroses exhortacions a Espanya. Li demana que es salvi i fa servir el tòpic Ubi Sunt per preguntar "on és Espanya". Però, finalment es rendeix i acaba acomiadant-se d'ella: "Adéu, Espanya!".
________________________________________
Aquest poema té una ideologia nacionalista i molts dels polítics que defensen aquest moviment fan servir versos de Maragall. Actualment, l'independentisme a Catalunya és molt actiu i cada vegada es fa més ressó d'aquest pensament,
Però ja sabeu. Al blog sou lliures i podeu donar la vostra opinió, no sol d'aquesta notícia sinò també del poema. Sigueu benvinguts a un blog amb llibertat d'expressió. Fins aquí, el primer dia del mes poètic. Ens llegim la setmana que vé! Adéu siau!
No hay comentarios:
Publicar un comentario